Tirso Rodríguez

Centro de Día de menores Manantial 

 

Sóc Tirso i sóc educador social del centre de dia Manantial, en què treballem amb xiquets, xiquetes i adolescents per reduir les desigualtats que viuen i pateixen.

Vinc d’Albacete i quan vaig començar a estudiar no sabia què volia fer.

Primerament vaig iniciar una altra carrera, però no era feliç i vaig començar educació social. Vaig començar a indagar i a llegir i, quan vaig acabar, vaig continuar formant-me en postgraus.  

He estat en diverses faenes, sempre relacionades amb la infància i l’adolescència, abans de Càritas.

Em motivava veure que aquest és un col•lectiu molt vulnerable amb capacitats tremendes que no les veuen ni ells mateixos ni els adults

 

 

Per la meua pròpia experiència, sé que quan estàs creixent, és important comptar amb referents que t’orienten en els moments en què estàs desubicat. Jo els vaig tindre, i això ha pogut influir en l’elecció de la meua vocació personal.

El centre de dia Manantial suposa un recurs en què es treballen múltiples àrees per millorar la qualitat de vida de les xiquetes i xiquets amb problemes. Fem tasques en la part educativa formal, per aconseguir que en els centres educatius es reduïsca la desigualtat. 

Però la part més important, per a nosaltres, és l'educació emocional perquè el dia de demà siguen persones autònomes. També el foment de l'esport, l'oci saludable i que puguen aprendre altres maneres de relacionar-se amb els seus iguals. Al final es tracta de fomentar el sentit crític, donant-los opció al fet que puguen triar i dir el que volen fer.

 

Algunes vegades em sent reflectit en els xiquets i xiquetes als quals ajudem. Jo era un xiquet nerviós e inquiet. Quan vas tan ràpid et pots frustrar, pots tindre esclats de ràbia, i és important aprendre a gestionar aquests aspectes.

 

Un familiar molt proper va ser un referent per a mi, sobretot en la infància perquè em va ensenyar valors molt importants com el respecte, la confiança..., per desgràcia es va anar massa prompte. 

 

Quan va morir vaig tindre un període molt complicat, era xicotet i no vaig entendre molt bé el que havia passat, va ser difícil, però em vaig recolzar en una amiga que em va ajudar a situar-me.

Amb la mà en el cor et puc dir que tindre una figura, una persona que no et jutge, és clau. Quan et sents jutjat, la confiança es redueix. 

El que més necessites és suport, que t’escolten, que et donen consells, però sense que et facen sentir malament. Jo ara intente ser aquesta persona per a ells. Però els xiquets i xiquetes són els que trien aquests referents amb total llibertat.

Hi ha hagut unes quantes vegades que he sentit alguna connexió especial amb alguna de les persones a qui intentem ajudar. Però són ells els que trien amb qui connecten.


Recorde el cas d’una xiqueta, amb qui continue tenint contacte, que estava passant per una situació molt complicada a casa… amb violència. No sabia com afrontar-ho, tenia una mesura judicial, consumia, tenia un cercle d’amistats que no l’afavoria.

Estava bastant estigmatitzada en el centre educatiu i arran de parlar molt amb ella, de veure què la motivava i com canalitzar les seues emocions… va orientar la seua vida i la seua formació cap al que la motivava, cap a una FP bàsica, i la situació a casa va començar a millorar. Ara està formant-se i ha començat a treballar. 

Vaig viure la seua evolució des de la distància, perquè ja no treballava amb ella, però a vegades ens veiem i ens escrivim i m’alegra molt saber que està bé. Durant el confinament cada persona de l’equip s’encarregava d’una tasca. Com tot es va informatitzar tant, hi havia famílies que no tenien accés a Internet o a dispositius informàtics. 
 

 

 

La idea de l’equip va ser imprimir totes les tasques escolars i anar repartint-les per les bústies de cada casa i després, usant eines informàtiques, fer-los el seguiment. Si no tenien manera de connectar-se, anàvem a algunes cases a fer el seguiment escolar de manera presencial, però amb totes les mesures de seguretat. 

Hacíamos también actividades de ocio… se nos ocurrió crear un canal de Youtube para hacer talleres de cocina, retos, talleres de percusión corporal para que los niños y niñas a través del móvil pudieran tener alguna actividad de referencia que no fuera estar todo el día en casa metidos. 

No teníamos un plan de trabajo para esta situación y fuimos haciéndolo sobre la marcha. Al inicio con un Powerpoint y entonces surgió el canal de Youtube, aprovechar los grupos de Whastapp… Para nosotros también era terapéutico… a nosotros también nos daba la vida realizar esas actividades en esa situación.